Exercici de Kafka.
Hola,
Deixo aquí l'exercici/redacció de transformació a un animal.
La llum que entrava per la finestra va anar cremant la meva pell fins que em vaig veure obligada a obrir els ulls. “Un altre matí, com sempre” vaig pensar. Quan es van haver adaptat a la llum vaig provar de situar-me, i seguidament, vaig fer esforços per espolsar dels ossos la immensa mandra que et proporcionen els llençols quan saps que et tens que llevar d'hora.
Però, al intentar posar-me dreta em vaig adonar de que alguna cosa no anava massa bé, de seguida vaig intuir que aquell no seria un matí qualsevol, tot i que allò de ben segur era un mal son i prou. Òbviament, aquell tacte dur i rugós del meu cos no podia ser pas real; com tampoc ho era la meva llengua llarga i llefiscosa, aquella extremitat humita i enganxosa que semblava un pal llarg i gruixut malament enganxat a la gola. No eren reals aquelles quatre potes amb ungles punxants! No, oi que no? Oi tant que no.
Vaig tancar els ulls de bell nou i em vaig concentrar a sentir cada cèl·lula del meu organisme. Anava a la recerca d'algun tret, alguna funció hormonal, alguna maleïda reacció química o acció muscular que em permetés reconeixem en aquell petit cos aliè a mi. “Ja està! Haig de deixar de veure pel·lícules de zombis i aliens xucla cervells, i potser també hauria d'anar a un psicòleg...” Vaig pensar.
Llavors vaig obrir les parpelles una altre vegada, però la llum tenia la mateixa intensitat i incidia exactament en la mateixa direcció sobre aquell cos allargat i i petit invasor d'ànimes. Aquell cos dur, rugós i de tonalitats verds i marrons, aquell cos que no podia ser meu.
Jo no volia aquella panxa freda, aquell cos semi calent i àgil. No volia haver tingut que adaptar-me i caure del llit de totes formes aquell matí, no volia haver de ser dins d'un rèptil indefens i maleït. Tant de bo no hagués despertat mai més, tant de bo no hagués obert els ulls.
Noelia.
Deixo aquí l'exercici/redacció de transformació a un animal.
La llum que entrava per la finestra va anar cremant la meva pell fins que em vaig veure obligada a obrir els ulls. “Un altre matí, com sempre” vaig pensar. Quan es van haver adaptat a la llum vaig provar de situar-me, i seguidament, vaig fer esforços per espolsar dels ossos la immensa mandra que et proporcionen els llençols quan saps que et tens que llevar d'hora.
Però, al intentar posar-me dreta em vaig adonar de que alguna cosa no anava massa bé, de seguida vaig intuir que aquell no seria un matí qualsevol, tot i que allò de ben segur era un mal son i prou. Òbviament, aquell tacte dur i rugós del meu cos no podia ser pas real; com tampoc ho era la meva llengua llarga i llefiscosa, aquella extremitat humita i enganxosa que semblava un pal llarg i gruixut malament enganxat a la gola. No eren reals aquelles quatre potes amb ungles punxants! No, oi que no? Oi tant que no.
Vaig tancar els ulls de bell nou i em vaig concentrar a sentir cada cèl·lula del meu organisme. Anava a la recerca d'algun tret, alguna funció hormonal, alguna maleïda reacció química o acció muscular que em permetés reconeixem en aquell petit cos aliè a mi. “Ja està! Haig de deixar de veure pel·lícules de zombis i aliens xucla cervells, i potser també hauria d'anar a un psicòleg...” Vaig pensar.
Llavors vaig obrir les parpelles una altre vegada, però la llum tenia la mateixa intensitat i incidia exactament en la mateixa direcció sobre aquell cos allargat i i petit invasor d'ànimes. Aquell cos dur, rugós i de tonalitats verds i marrons, aquell cos que no podia ser meu.
Jo no volia aquella panxa freda, aquell cos semi calent i àgil. No volia haver tingut que adaptar-me i caure del llit de totes formes aquell matí, no volia haver de ser dins d'un rèptil indefens i maleït. Tant de bo no hagués despertat mai més, tant de bo no hagués obert els ulls.
Noelia.
Comentaris